L'EFECTE GUTI

Al món ecosocialista hi han dos tipus de persones. Els que quan parlen al Consell Nacional la gent surt a fumar i els altres. El Guti pertanyia encara als segons. Tenia el domini de la forma per fer l’exposició atractiva i un torrent de contingut interessant i alimentici. Si aquesta característica era evident en els discursos tant o més ho era en la distància curta. El Guti era una persona convincent.

Una de les primeres vegades que el vaig tractar va ser un cop en que vam muntar-li un acte a la Universitat crec que per les europees del 94 . Ens trobàvem immersos en la penúltima travessa del desert i la nostra convocatòria va tenir un resultat més aviat discret. De les aproximadament 400 persones d’aforament de la sala amb prou feines hi havia una quinzena. Com es diu modernament teníem un problema..i era el 3%. Entre acollonits i angoixats vam anar a demanar excuses al ponent. El Guti lluny d’esbroncar-nos es va dedicar a aixecar-nos la moral i agrair-nos la feina feta d’una manera que si ens hagués entregat uns kalashnikovs a cada un haguessin enfilat a prendre el rectorat (o si més no jo). Tot seguit va fer la xerrada per a la reduïda assistència.

El juny de 1984 el PCI surt com el partit italià més votat sis dies desprès de la mort d’Enrico Berlinguer i del seu multitudinari enterrament. Aquest fet que es va relacionar amb el corrent d’afecte que va succeir a la sobtada desaparició del principal impulsor de l’eurocominisme es va anomenar “l’efecte Berlinguer”. La desaparició del Guti ens agafa també a prop d’unes importants eleccions. Si ens acompanya “l’efecte Guti” no serà per un corrent de simpatia que de ben segur mereix. “L’efecte Guti” consisteix en fer les coses amb SALUT (si es pot) i BON TREBALL: